Ayuda

Pere Aldavert i Martorell

Biografía

Aldavert i Martorell, Pere. Barcelona, 12.IX.1850 – 5.XII.1932. Periodista y político.

Nació de familia acomodada, por lo que pudo cursar estudios universitarios, y en el año 1873 se doctoró en Física. El 12 de abril de 1877 se casó con Josefa Sabater i Nubiola y fue testigo Àngel Guimerà.

Fruto de este matrimonio, sólo sobrevivieron dos hijas, Adriana y Sara, que permanecieron solteras.

Aldavert colaboró en la fundación de La Jove Catalunya la primera sociedad catalanista, iniciada oficialmente el 12 de febrero de 1870 hasta 1875, año en que se disolvió. Sus objetivos, como los de otras entidades que se sucedieron, eran la difusión de la cultura y la lengua catalana. Vinculados a ella, Pere Aldavert, Francesc Matheu y Àngel Guimerà editaron la publicación en catalán La Gramalla (1870), donde se iniciaron como articulistas y poetas. Después de sólo cuatro meses, debido al déficit económico y a la propagación de la fiebre amarilla, se cerró el semanario, pero al año siguiente fundaron el periódico en catalán La Renaixensa, dirigido por el dramaturgo Àngel Guimerà y, posteriormente, por el mismo Aldavert, que con la imprenta anexa paliaban los gastos elevados del diario.

Guimerà mantuvo una amistad fraternal con Aldavert, hasta el punto de compartir familia y vivienda.

El periodista animó al poeta nacido en Santa Cruz de Tenerife a escribir teatro en catalán, y por la indolencia natural del dramaturgo lo incentivaba para que trabajara con su pluma para Cataluña. Aldavert era amigo desde la adolescencia del arquitecto Lluís Domènech i Montaner, con quien participó en diversos proyectos y programas del catalanismo, que culminaron con la formación de la Lliga de Catalunya (1887) —de la que Aldavert fue presidente—, La Unió Catalanista (1891) y las Bases de Manresa (1892) —donde como impresor fue delegado y defendió la base 16 sobre instrucción pública y en catalán—. Posteriormente, Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba y Francesc Cambó se situaron en un catalanismo más amplio, pragmático y participativo con la política imperante de la Restauración; tomaron el rumbo del partido de la Lliga Regionalista y sería La Veu de Catalunya su órgano de difusión. Con los pocos lectores existentes en lengua catalana no hubo espacio para el periódico La Renaixensa.

Aldavert y su grupo abominaban del sistema político de la época, por la corrupción, el caciquismo, el centralismo, el colonialismo, etc. No renunciaron a sus ideales, difíciles de lograr en aquellos momentos, pero trabajaron para poner las bases sólidas para la Cataluña que deseaban.

Después de veinticuatro años y diversas reorganizaciones empresariales de La Renaixena, Aldavert se despidió de sus asiduos lectores el 9 de junio de 1905, aunque hasta su muerte no dejó de escribir artículos y algunos los compiló en forma de libro. Escribió en La Veu de Catalunya, La Publicidad y L’Art del Pagès.

En la Primera Guerra Mundial para Télégramme de Tolosa, pero la censura francesa impidió su publicación.

Tras la muerte de Aldavert el 5 de diciembre de 1932, el Ayuntamiento de Barcelona le rindió honores de teniente de alcalde, encabezando la comitiva Francesc Macià, presidente de la restablecida Generalitat de Cataluña.

Pere Aldavert fue considerado por sus compañeros periodistas y políticos como un hombre austero, con gran inteligencia, vasta cultura, voluntarioso, tenaz, extrovertido, buen orador, idealista, republicano, crítico agudo, que utilizaba un lenguaje muy popular, maestro de la ironía y el mesurado sarcasmo.

 

Obras de ~: Nos amb nos. Articles d’are, Barcelona, Impr. Joseph Ortega, 1904; A la taleya, Barcelona, La Renaixensa, 1906; D’altres temps, Barcelona, La Renaixensa, 1906; Feyna nova, Barcelona, La Renaixensa, 1906; Feyna vella, Barcelona, La Renaixensa, 1906; Allá va que trona, Barcelona, La Renaixensa, [1906]; Cantant i fent la meva, Barcelona, La Renaixensa, [1906]; Furgant per tot arreu, Barcelona, La Renaixensa, [1906]; A vol d’aucell, Barcelona, La Renaixensa, 1907; Dels anys de la fáccia, Barcelona, La Renaixensa, 1907; Encara son de moda, Barcelona, La Renaixensa, 1907; Per matar la estona, Barcelona, La Renaixensa, 1907; A salt de mata, Barcelona, La Renaixensa, 1908; Per fer la dotzena, Barcelona, La Renaixensa, 1908; Per no desdir, Barcelona, La Renaixensa, 1909; Tornemhi, que no ha sigut res, Barcelona, La Renaixensa, s. f.; Virtualitat de Catalunya, vol. I, Barcelona, Publicacions del Aplech Catalanista, s. f.

 

Fuentes y bibl.: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Aldavert (n.º 234); Biblioteca de Catalunya, Fons Guimerà- Aldavert, cajas 1-8.

N. Florensa i Soler, “Pere Aldavert: autobiografia d’un catalanista”, en Monte Catano, n.º 6 (2003), págs. 111-132; Pere Aldavert: l’home, el periodista i el polític catalanista, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.

 

Núria Florensa i Soler

 

 

Relación con otros personajes del DBE

Personajes similares