Ayuda

Josep Palau i Fabre

Imagen
Biografía

Palau i Fabre, Josep. Barcelona, 21.IV.1917 – 23.II.2008. Dramaturgo, ensayista, traductor, crítico de arte y narrador.

Hijo único de una familia barcelonesa acomodada y dedicada a la cultura, su padre era pintor y diseñador de muebles y su madre, francesa; en su entorno familiar se vio rodeado de artistas como Josep Mompou y Francesc Labarta. Pasó los primeros años de su infancia en Badalona y su adolescencia interno en las Escuelas Cristianas para acabar sus estudios secundarios en el Instituto Técnico Eulàlia, donde comienza su interés por la poesía y el teatro. En 1935 conoce a Josep Janés, que le introduce en los ambientes literarios, y comienza a colaborar en periódicos como La Humanitat y La Publicitat, labor que le permitirá realizar una entrevista a García Lorca que le influirá determinantemente, así como tomar contacto con escritores como Carles Riba, Josep María de Sagarra, Martí de Riquer, Joan Texidor, Salvador Espriu, Pere Oliver, Mercè Rodoreda, Andeu Nin, Puig i Ferreter, entre otros. Durante la Guerra Civil fue destinado a los Servicios Auxiliares de la Sección de Sanidad del Ministerio de la Guerra y terminada ésta, fue internado en un campo de concentración de Lérida el 12 de marzo de 1939, logrando volver a Barcelona por mediación paterna. Ese mismo año comenzó los estudios de Filosofía en la Universidad de Barcelona, donde tuvo de profesor a Xavier Zubiri y conoció a Joan Perucho, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Josep Romeu, Antoni Vilanova o Néstor Luján. En 1941 promovió la resistencia cultural con las reuniones de Els Amics de la Poesía o la organización de los Estudios Universitarios Catalanes. En 1944 fundó la editorial La Sirena, donde apareció su primera obra, L’aprenent de poeta (1942), y publicó las Versions de Hölderlin de Carles Riba. Ese año también fundó la revista Poesía (1944-1945), que entronca con la vertiente vanguardista anterior a la Guerra Civil, además de colaborar en la creación de Ariel (1946-1951) con Josep Romeu, Joan Triadú, Miquel Tarradell o F. P. Verrié.

Por conflictos familiares y situación de asfixia política (había publicado un artículo, “Col·laboracionisme”, en Per Catalunya, donde arremetía contra la censura de la lengua catalana y el oficialismo cultural), aceptó una beca del Gobierno francés y se exilió en París en diciembre de 1945, donde conoció a Artaud y Picasso, que influyeron de manera determinante en su obra, dedicando numerosos estudios al pintor (Vides de Picasso, 1962, escrito en 1946; Picasso, 1963; Doble ensayo sobre Picasso, 1964; Picasso a Catalunya, 1967; Picasso i els seus amics catalans, 1971; Homenatge a Picasso, 1972; El Guernika de Picasso, 1979; o su monumental Picasso vivent, 1981) y el ensayo Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976); anteriormente había escrito Artaud, ou l’invitation à la folie para la revista K (n.º 1-2 de 1948).

En febrero de 1947 organizó con Heribert Barrera la Semana de Estudios Catalanes en Prada y en 1949 promovió con Albert Camus el manifiesto contra la entrada de España en la Organización de las Naciones Unidas (ONU). En una etapa de dificultades económicas trabajó de extra en la película Le salaire de la peur (1951) de Henri-Georges Clouzot. En 1952 aparecen sus Poemes de l’Alquimista, formados por cinco poemarios (L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Laberint y Atzucac) escritos entre 1936 y 1952, todo un recorrido existencial por los infiernos de la desolación, donde desentraña otras vías estéticas de penetración en el arte con el retorno a lo primigenio, la reivindicación del misterio, el orientalismo o la innovación y experimentación poética (aforismos, poemas en prosa, teoría de colores, mimesis, laberintos, poemas dramáticos, cuentos alegóricos y desdoblamientos donde el escritor lleva hasta sus últimas consecuencias la idea de imitatio clásica, etc.). Su postura estética en pos de la libertad creadora y la reinterpretación de la tradición subyace también en ensayos como La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) y El mirall embruixat (1962), además de Quaderns de l’Alquimista (1976), Nous Quaderns de l’Alquimista (1983) o Quaderns inèdits de l’Alquimista (1991), conjunto de textos donde recoge meditaciones estéticas y magisterio de Ramon Llull, Shakespeare, Picasso, Rimbaud, entre otros. Trabajó de secretario de la Maison du Mexique de la Ciudad Universitaria de París, de 1953 a 1960, además de traducir al francés escritores catalanes como Ramon Llull y Ausiàs March. De esta etapa parisina data su amistad con Octavio Paz, Maria Zambrano y algunos poetas del 27 como Bergamín.

El 17 de febrero de 1961 regresó a Cataluña dedicándose al ensayo, el cine (dirige el film Picasso a Catalunya en 1976) y la dramaturgia. Entre sus obras de teatro destacan las tragedias metafísicas Aparició de Faust (1939), La caverna (1952), Mots de ritual per a Electra (1958), La tràgica història de Miquel Kolhas (1978) y el ciclo de teatro en torno a la figura de don Juan (La tragedia de Don Joan, 1951; Don Joan als inferns, 1952; Esquelet de Don Joan, 1954; Príncep de les tenebres, 1955; L’excés o Don Joan foll, 1957), además de obras más recientes como Avui, Romeo i Julieta (1986) o La confessió o l’esclat del pecat (2000). Sus volúmenes de cuentos han sido recogidos en Contes despullats (1982).

En 1997 recibió el Premio Nacional de Literatura, en 1999 el Premio de Honor de las Letras Catalanas, en 2000 la Medalla de Oro del Ayuntamiento de Barcelona y en 2001 fue nombrado Officier de l’Ordre des Arts et des Lettres por el Gobierno de Francia.

Además ha sido investido doctor honoris causa por la Universidad de las Islas Baleares y recibio, en mayo de 2005, el homenaje de la ciudad de Barcelona por toda su carrera.

Máximo representante de la poesía catalana de posguerra y conocedor de la obra de Picasso, falleció en Barcelona la tarde del 23 de febrero de 2008.

 

Obras de ~: Balades amargues, Melilla, Andreu C. Bossoms, 1942; L’aprenent de poeta, Barcelona, La Sirena, 1943; Pensaments, Melilla, Joan C. Bossoms i J Serra Estruch, 1943; Imitació de Rosselló-Pòrcel, Barcelona, La Sirena, 1945; Càncer, París, Ediciones de l’Alquimista, 1946; Poemes de l’Alquimista, Barcelona, La Sirena, 1952 (2.ª ed., Barcelona, Proa, 1972; 3.ª ed. restaurada y aum., Barcelona, Proa, 1977; 6.ª ed. definitiva, Barcelona, Proa, 1991; ed. bilingüe del autor con el tít. Poemas del alquimista, prefacio J. Goytisolo, Barcelona, Círculo de Lectores, 2002); R. Llull, Le libre de l’Ami et de l’Aimé, trad. de ~, Paris, Gallimard, 1953; C. Riba, “Ballade” y “Accuillante Patrie”, trad. de ~, en VV. AA., Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys, Barcelona, Janés, 1955; VV. AA., Trésor de la poésie universelle, trad. de ~, Paris, Gallimard, 1958; La tragèdia o el llenguatge de la llibertat, Barcelona, Rafel Dalmau, 1961; El mirall embruixat, Palma de Mallorca, Moll, 1962; Vides de Picasso, Barcelona, Proa, 1962; Picasso, Barcelona, Alcides, 1963; Doble assaig sobre Picasso, Barcelona, Selecta, 1964; Picasso a Catalunya, Barcelona, Polígrafa, 1966; A. Rimbaud, Una temporada a l’infern. Il·luminations, trad. de ~, Barcelona, Vergara, 1966; Picasso per Picasso, Barcelona, Joventut, 1970; L’extraordinària vida de Picasso, Barcelona, Proa, 1971; Picasso i els seus amics catalans, Barcelona, Aedos, 1971; Homenatge a Picasso, Barcelona, Edicions 62, 1972; A. Strindberg, Tres obres en un acte, trad. de ~, Barcelona, Edicions 62, 1974; Antonin Artaud i la revolta del teatre modern, Barcelona, Edicions 62, 1976; Quaderns de l’alquimista, Barcelona, Pòrtic, 1976 (Barcelona, Proa, 1997); Pare Picasso, Barcelona, Joan Prats, 1977; A. Artaud, Versions d’Antonin Artaud, trad. de ~, Barcelona, La Magrana, 1977; Teatre, Barcelona, Aymà, 1977 (incluye Tragèdia de Don Joan, Don Joan als inferns, Esquelet de Don Joan, Príncep de les tenebres, L’excés de Don Joan foll, Mots de ritual per a Electra, La caverna, Homenatge a Picasso); La tràgica història de Miquel Kolhas, Barcelona, Edicions 62, 1978; El Guernika de Picasso, Barcelona, Blume, 1979; El secret de les menines de Picasso, Barcelona, Polígrafa, 1981; Picasso, Barcelona, Polígrafa, 1981; Picasso vivent, 1881-1907, Barcelona, Polígrafa, 1981; Nous quaderns de l’alquimista, Barcelona, Edicions del Mall, 1983; Contes despullats, Barcelona, Edicions del Mall, 1983; La tesi doctoral del diable, Barcelona, Edicions del Mall, 1984; A. Rimbaud, Una temporada a l’infern. Il·luminations. Els deserts de l’amor, trad. de ~, Barcelona, Bruguera, 1984; S. Kosovel, La Barca d’or, trad. de ~, Sant Boi de Llobregat, Edicions del Mall, 1985; H. Balzac, L’obra mestra inconeguda, trad. de ~, Sant Boi de Llobregat, Edicions del Mall, 1986; M. Alcoforado, Cartes d’amor d’una monja portuguesa, trad. de ~, Sant Boi de Llobregat, Edicions del Mall, 1986; Avui Romeo i Julieta. El porter i el penalti, pról. de J. Guillamon, Barcelona, Diputació de Barcelona-Edicions del Mall, 1986, Lorca-Picasso, Barcelona, Proa, 1988; Amb noms de dona, Barcelona, Edicions 62, 1988; Picasso cubisme, 1907-1917, Barcelona, Polígrafa, 1990; Quaderns inèdits de l’alquimista, Barcelona, Edicions 62, 1991; L’Alfa Romeo i Julieta i d’altres contes, Barcelona, Proa, 1991; Un Saló que camina, Argentona, L’Eixernador, 1991; L’Alfa Romeo i Julieta, Barcelona, Edicions 62, 1991; Contes de capçalera, Barcelona, Proa, 1993; La Divina, Mataró, Vèrtex, 1994; Quaderns de vella i nova alquimia, Lérida, Pagès, 1996; Les metamorfosis d’Ovídia i altres contes, Barcelona, Proa, 1996; Estimat Picasso, 35 obres i 14 documents inèdits, Barcelona, Destino, 1997; Picasso dels ballets al drama, 1917-1926, Barcelona, Polígrafa-Diputació de Barcelona, 1999; La confessió o l’esca del pecat, pról. de H. Bonnín, Barcelona, Proa, 2000, Les veus del vintríloc. Poesia de teatre, Barcelona, Proa, 2001; Teatre de Don Joan, introd. de J. Coca, Barcelona, Proa, 2002; Obra literària completa, Barcelona, Galàxia Gutenberg, 2005, 2 vols.

 

Bibl.: J. Fuster, “Palau i Fabre, el darrer dels alquimistes”, en Serra d’Or, 164 (1973), págs. 17-20; E. Sullà, “Poesia 1944- 1945”, en Els Marges, 12 (1978), págs. 122-123; J. Triadú, La poesia catalana de postguerra, Barcelona, Edicions 62, 1985; J. Noves y P. Tió, “Josep Palau i Fabre: el compromís necessari”, en Serra d’Or, 326 (1986), págs. 21-26; S. Abrams, “Introducció”, en VV. AA., Palau i Fabre, Barcelona, ICE, 1987, págs. 11-21; A. Badia, “La poesia de Josep Palau i Fabre”, en VV. AA., Palau i Fabre, Barcelona, ICE, 1987, págs. 25-32; E. Bou, “La poesia: Josep Palau i Fabre” en VV. AA., Historia de la Literatura Catalana, vol. 10, Barcelona, Ariel, 1987, págs. 337-342; T. Nofre, “Sobre Vides de Picasso de Josep Palau i Fabre”, en Els Marges, 37 (1987), págs. 119-127; J. Coca, “Josep Palau i Fabre la necessitat de la tragèdia”, en Serra d’Or, 383 (1991), págs. 9-11; X. Casany, “Josep Palau i Fabre: L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres”, en Revista de Catalunya, 61 (1992), págs. 148-149; G. Ortiz de Landázuri, “Josep Palau i Fabre, Quaderns inèdits de l’alquimista, en Revista de Catalunya, 62 (1992), págs. 143-145; E. Gau i Arguerich, Els tres exilis d’un sol alquimista, Barcelona, Agrupament de Foment de la Cultura, 1993; J. M. García Ferrer y M. Rom, Josep Palau i Fabre, Barcelona, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 1993; E. Gau, Josep Palau i Fabre. L’excés de l’Alquimista, Barcelona, Centre Picasso d’Horta, 1995; M. Guerrero, “El mimetisme segons Josep Palau i Fabre”, y G. Planella, “L’equació poètica de Palau i Fabre”, en Lletra de Canvi, 39 (1995), págs. 13-19 y págs. 24-25, respect.; E. Balaguer, Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre, Barcelona, Abadía de Montserrat, 1995; R. Salvo, “Josep Palau i Fabre: de l’aprenent de poeta a l’alquimista”, en Revista de Catalunya, 103 (1996), págs.101- 123; J. C. Otero, Tècniques metateatrals en el teatre català contemporani: Sirera, Palau i Fabre, Espriu, Pedrolo, Barcelona, Universitat Autònoma, 1997; J. Malé, “Josep Palau i Fabre: Les metamorfosis d’Ovídia i altres contes, en Revista de Catalunya, 116 (1997), págs. 138-141; VV. AA., Josep Palau i Fabre, l’Alquimista, ed. de J. Guillamon, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2000; J. Coca, “Sobre el teatre de Josep Palau i Fabre”, en Serra d’Or, 519 (2003), págs. 56-58; F. Ruiz Soriano, “Josep Palau i Fabre, la voz subversiva del alquimista”, en Bulletin Hispanique, 2 (2004), págs. 597-614.

 

Francisco Ruiz Soriano

Relación con otros personajes del DBE

Biografías que citan a este personaje

Personajes citados en esta biografía

Personajes similares